Ateneo Libertario Al Margen

Según Emilio García Calvo, uno de sus fundadores, sus orígenes se remontan a diciembre de 1977. Algunos de los artículos publicados por el G.E.L. fueron republicados en la revista Al Margen, números 81, 82, 83, 84, 86, 87 y 88.

Un poco de historia… Nos remontamos a 1976. Una Valencia alternativa, combativa. Una visión ofrecida desde un artículo de 2008 que analiza los primeros años del ecologismo en Valencia, donde el G.E.L, el embrión de lo que sería el Ateneo Libertario Al Margen, jugó un importante papel.

L’any 76 va conèixer un creixement espectacular de les organitzacions sindicals que es mantenien a la clandestinitat sota el franquisme. La CNT va ser una d’elles. I entre els nous militants sindicalistes, en aquest cas de tendència llibertària, no tardà en comentar-se la necessitat de formar un grup ecologista. I en desembre del 77, al local de la CNT de Blanqueries, junt a les Torres dels Serrans, es fundà el GEL (en els primers papers, Grupo Ecológico Libertario). Assistiren a la reunió una dotzena de persones, entre ells, Rafael Medina, administratiu; Manolo «Bigotes», delineant; Progreso Fernandez, cedacer que havia estat fundador de la FAI l’any 27; Juan Parreño, del sindicat de la construcció; Marisa Juan i Vicente Sanchez «El Folla», del sindicat de Comerç; Pepe «Yatova»; «Bobi», Mestre; Luis Caballo, d’Astilleros Elcano i altres.

A ells s’afegiren Emilio García i María; Carles García Pescador; Susi, Iñaki, Roberto «El Niño», Ángel «Braso», Carmen «La Mora». A la dissolució de Margarida, Carles Arnal i una altra colla de biòlegs com Quique Meseguer, Juan Orts i Ricard Almenar s’uniren al GEL.

El GEL tingué un paper destacadíssim en la campanya contra la construcció de la central nuclear de Cofrents, a banda de l’activisme de carrer, sobre tot perquè aconseguí molta informació interna de la central i posà al descobert moltes anomalies com les soldadures mal fetes i no reparades del «cas Abascal» (Abascal segué acomiadat i estigué defensat per l’advocat Ricardo Peralta, recollí els 4 milions d’indemnització i va fer mutis assustat per la dimensió pública que tingueren les seues denúncies). Aquestes informacions donaren molts maldecaps als responsables de la nuclear i al govern perquè a més temien accions de sabotatge com ocorria amb Lemoniz. De fet, les marxes i manifestacions a Cofrents varen trobar sempre un desplegament impressionant de forces de seguretat (Guàrdia Civil i Policia Nacional) que actuaven amb una agressivitat desmesurada.

El GEL no tenia oficialment ni afiliats ni quotes. Actuaven en assemblees i amb molts pocs mitjans. La reunió més nombrosa que recorden va ser de 36 persones i estaven connectats unes 64 telefònicament o per l’adreça, i tanmateix la seua influència en les convocatòries sobretot de carrer era molt gran.

L’any 82, un grup del GEL relacionat amb la llibreria Llavors (on funcionava una interessant Associació Cultural i de Projectes i Estudis Socials ACES) se n’anaren a formar una comuna a Ribaroja; al 83, Carles Arnal i Quique Meseguer, que havien representat al GEL en la CAME (Coordinadora Estatal Assemblearia del Moviment Ecologista) també se separaren i formaren el CEAMA. Era l’època de davallada dels grups ecologistes. Acabava de guanyar el PSOE les eleccions i molta gent estava a l’espera de canvis…

Els més resistents del GEL continuaren i posteriorment s’uniren a altres grups afins per formar la coordinadora ECORAD (Ecologia Radical) i formaren part posteriorment de la Federació Ecologista del P. V. (FEPAV). Altres continuen en grups locals com Rosella de Torrent i la Coordinadora ecologista i veïnal d’Aldaia, col·laboren en Radio Klara o organitzacions de solidaritat amb el Tercer Món com Salam i, en general, són activistes dels Ateneus Llibertaris «Al Margen» i «Progrés».

El Grup Ecologista Llibertari tenia alguna mena de contacte amb la forma d’actuar de Margarida, completament anàrquic en el funcionament, però hi havia dues coses que el diferenciaven: la seua fòbia als partits polítics i al parlamentarisme, hereva del més antic sindicalisme cenetista i la seua directa confrontació amb “l’Estat”. El llenguatge més típic de l’esquerra revolucionaria (demolició de Cofrents, no paralització; Centrals nuclears, terrorisme d’Estat) i les manifestacions, les accions (teòriques quasi sempre) de sabotatge, de actuar al·legalment (guanyar el carrer), d’enfrontar-se al poder visible (policia), deixava en segon lloc els efectes teatrals o visuals i el desig de “passar-ho bé”. Per a d’això estaven les festes, prou nombroses en aquella època, per cert, que es feien com alternatives a les normals i es respirava l’aire del tot permès, que les distingia de les commemoracions i “saraos” d’altres sectors de població més clàssics o conservadors.

En la pujada antinuclear dels finals dels 70, cal recordar la memorable persecució amb pluja de sabates i alguna maceta fins al domicili social del seu partit en València dels coneguts diputats d’UCD Attard i Abril Martorell -redactor de la Constitució el primer i vice-president del govern el segon- al tindre una actitud ( aplaudiments i somriures de burla) considerada provocadora per una manifestació ecologista antinuclear el 30 d’abril del 79, al passar per el Parterre i el Palau de Justícia i coincidir amb els polítics que anaven recollir les actes de parlamentaris.

També les continues manifestacions -carreres típiques de “guerrilla urbana” posteriors a la mort de Gladys del Estal, els passejos del taud cofrentí, els pals que reberen de la Guardia Civil en les proximitats de Cofrents en la més gran concentració antinuclear valenciana en Aiora, i com no, les trifurques continues en les reunions de coordinació amb la resta de grups.

Resulta curiós, que de resultes del Cas Abascal, on gent del GEL deixà al descobert en els jutjats moltes xapuceries de la nuclear i també com resultat de intentar un major grau d’estructura estatal a la Coordinadora Assemblearia del Moviment Ecologista (CAME), el grup perdé la cohesió interna i finalment, el GEL anà desapareguent per esgotament del tema nuclear com passà amb les marxes anuals a Cofrents i molts dels seus membres es dedicaren a temes d’exclusió social, de solidaritat Nord-Sud, o passaren a altres grups ecologistes.

També resultà curiós que en mig de la reviscolada nacionalista o autonomista viscuda a València aquells anys, el GEL es desmarcava molt clarament (darrere la pancarta amb el lema “Nuestra lucha durara mientras el sol brille”, un altra proclamava que “amb blau o sense blau”, la central de Cofrents estava l’enemic).

Per últim, un grup de militants del GEL, en mig de totes les baralles, es dedicaven a desmitificar l’ambient polític amb la difusió de propaganda tipus “La Traca” (Vota P.a.r.r.u.s., etc.) amb un contingut radicalment anti- partits polítics adobat amb sarcasme sexual seguint la tradició blasquista i de les revistes humorístiques del moment com El Papus.

«El Hilo Rojinegro. Experiencias libertarias en la España posfranquista (València, c. 1968-1990)» Tesis Doctoral de Vicent Bellver, diciembre 2018.

7 octubre 1978

3 de junio de 1979

LA CENTRAL NUCLEAR DE COFRENTES Y EL GEL:
En 1979, el Grupo Ecologista Libertario consiguió copias de una serie de partes de anomalías redactados por el Supervisor de Garantía y Calidad de la empresa constructora de la Central Nuclear de Cofrentes y diversa información recogida en entrevistas con técnicos y soldadores que trabajaban en la Central.
Tras el estudio de todos estos datos, el GEL presentó un informe en el Congreso de Europa “Urbanismo y Medio Ambiente” organizado por UCD y celebrado en Valencia (octubre de 1979), dicho informe era la última ponencia del congreso, pero no se leyó y fue sustituido por una “contra-conferencia”, aunque la ponencia quedó en poder de los organizadores y del propio Congreso.
A estos hechos sucedieron una serie de despidos: del Supervisor de Garantía y Calidad (por los numerosos partes de anomalías que enviaba constantemente a la dirección) y de soldadores y técnicos (por denunciar anomalías en los medios de comunicación).
El GEL, durante la construcción de la Central de Cofrentes siguió consiguiendo información (verbal o copias de partes) sobre defectos y la fue divulgando.
En diciembre de 1983 el GEL publicó un dossier sobre defectos y anomalías que había descubierto en la Central Nuclear de Cofrentes y advertía de los graves riesgos que acarreaba su puesta en funcionamiento.
En las 104 páginas que tiene el dossier se fueron explicando, no solo las deficiencias en el proyecto (en el peligroso emplazamiento -zona sísmica, río Júcar…-, en los reactores de agua en ebullición BWR y en el sistema de contención Marck III) sino también en la construcción (en el edificio de contención, en el sistema CRD, en el sistema de transferencia de combustible, en las válvulas ECCS…).
La Central Nuclear de Cofrentes entró en servicio el 14 de octubre de 1984, ha sufrido más de 100 “sucesos de seguridad” en la última década y el 10 de marzo de 2011 fue renovada su licencia (el día anterior al terremoto de Fukushima).
En estos días el responsable nuclear de Bélgica ha pedido el cierre de las Centrales de Garoña y Cofrentes.

http://www.publico.es/…/el-responsable-nuclear-de…

http://requena.revistalocal.es/belgica-cierra-dos…/#

http://www.publico.es/…/cinco-centrales-no-cumplen-los…